Entrevista a Josep Pernau, periodista i columnista de El Periódico

‘Vull una feina on ningú depengui de mi’

Per a Míriam, aquest recull d’acudits que avui en dia són un luxe i fa anys van ser una necessitat. Amb la meva amistat. Josep Pernau.

- Recorda sobre què va escriure la seva primera columna?
Recordo perfectament la data, 1 de setembre de 1980, però el tema... ara, si em preguntes perquè va néixer, també t’ho explicaré.
- Per què va néixer doncs?
Jo abans de El Periódico, havia estat director de El Mundo Diario, la revista Destino i el Diari de Barcelona i, per raons diferents, tot va acabar malament. Així, quan el director de El Periódico em va cridar, jo li vaig dir: ‘vull una feina on ningú depengui de mi’, i així va néixer la columna.
- I perquè la seva columna es diu Opus mei?
Perquè volia fer un tema tractat amb ironia i volia demostrar-ho amb un títol irònic. En llatí macarrònic i incorrecte seria com dir Obra meva, però en canvi recorda a Opus Dei.
- Quan l’ha d’escriure, com decideix el tema?
Doncs tinc una bàscula dins meu i peso el que m’interessa més, però a vegades m’equivoco.
- I sobre quin tema no escriuria mai?
Un tema que incités a l’odi, a la destrucció.
- De petit vostè ja volia ser periodista?
No, jo vaig exercir dos anys el magisteri i estava a Lleida per tornar a començar un curs i va sortir un anunci d’una escola de periodisme que s’inaugurava a Barcelona i vaig dir ‘això és lo meu’, i fins ara.
- Així, vostè considera que un periodista es crea, o s’és periodista?
Això és un debat antiquíssim. Neix o es fa? A veure, un periodista ha de ser una persona amb unes condicions, i una d’elles és la curiositat universal. No es pot ser periodista si no s’és una persona curiosa, i si tu tens vocació, tindràs aquesta curiositat.
- I per tant què és el periodisme?
Informació, fets.
- I què és el que més li atrau del periodisme?
Servir el que passa, fer d’intermediaris.
- Vostè cap on creu que va el periodisme d’avui dia?
Cap a un periodisme de més opinió. Cap al columnisme si vols que et digui. Els nostres adversaris ja donen la informació pura i dura, i per tant, nosaltres hem de donar opinió.
- I això és bo o dolent?
És el millor que pot passar. Pels fets tots les diaris són iguals i amb l’opinió es diferencien els uns dels altres.
- He portat el seu últim llibre l’‘Humor en combat’...
Hi ha acudits bons eh? N’hi ha un d’una senyora que porta el nen al metge i diu: ‘mira doctor que estic molt preocupada. Aquest nen és un sàdic, fa mal a tothom, maltracta als animals, escup al ventre de les embarassades, pega als nens petits... M’avergonyeixo d’ell, quan sigui gran hauré de negar que és fill meu’... I el metge li diu: ‘quina edat té?’ ‘4 anys’, respon. I el metge li contesta: ‘Ui no es preocupi, canviarà, serà dolç, simpàtic, amable’... Agraïda, la dona li diu: ‘Ai senyor tota la vida me’n recordaré de vostè’. ‘Sí si –diu el metge-, vagi-se’n tranquil·la senyora Hitler’. És bo!
- Com va començar doncs el projecte d’aquest llibre?
L’any 1989 va caure el mur de Berlín i la primavera següent vaig anar a visitar els països de la URSS. El primer cop que vaig anar a Varsòvia, a Polònia, em van dir una frase que em va agradar molt: ‘ens ho van prendre tot menys les ganes de riure’. O sigui l’humor donava moral a la gent que patia la dictadura. Així, em va agafar l’obsessió de guardar acudits, buscar-ne... i ha sortit aquest llibre d’humor clandestí, artesà.
- Un llibre d’humor una mica polític també.
Sí, també.
- I com a periodista polític, com titularia una columna sobre la política catalana?
‘Els del tripartit n’han après’.
- I l’espanyola?
Seria molt negatiu perquè el PP fa una política de destrucció i de crear problemes.
- És per això que la premsa de Madrid està tan crispada?
A Madrid hi ha un enfrontament entre dos grups de mitjans marcat per una manca de respecte. Aquí estem domesticats; La Vanguardia i El Periódico se la fumen i discuteixen, però sempre es respecten.
- I és lícit que els mitjans s’ataquin entre ells per la seva ideologia?
Jo crec que es pot discrepar amb la línia editorial, sense faltar-se mai el respecte. Però ens agradi o no són mitjans de comunicació i són lliures per enfocar-los com vulguin, mentre informin.
- Creu vostè que el periodisme, o el columnisme, està obert a tothom?
Totes les professions estan obertes a tothom.
- Sí, però un periodista mai exerciria de metge, perquè un metge pot escriure una columna?
Perquè la premsa es basa en la llibertat d’expressió i tothom pot accedir a la premsa, en canvi no tothom pot accedir al tractament d’una malaltia. Hi ha una dita que diu, ‘la millor llei de premsa és la que no existeix’, i d’això en fan una professió.
- En el seu llibre ‘Memòries: Confesso que sóc periodista’...
L’has llegit?
- Alguns fragments per poder preparar l’entrevista. Doncs al llibre vostè parlava del periodisme durant el franquisme. Com el va viure?
La premsa estava totalment intervinguda. Suprimien tot el que no coincidia amb el seu punt de vista, i a vegades també afegien. Recordo un dia que Franco va venir a Barcelona. Havia passat pel Passeig de Gràcia i havia anat a la Plaça de Toros, però a la informació no es parlava de com havia anat d’un lloc a l’altre i hi van afegir una nota que deia: ‘un parrafo de aplausos entre el Paseo de Gracia i la Plaza de Toros’.
- I vostè creu que el periodisme d’aquest país encara està afectat pel trauma del franquisme?
Alguns tics potser si que té.
- Tics com quins?
Per exemple, la premsa més canalla, o sigui l’extrema-dreta, la Cope, defensen les seves bajanades en nom de la llibertat d’expressió. Federico Jiménez Losantos fa una mitificació indigna de la llibertat d’expressió i usa el mateix argument que els demòcrates.
- Perdoni la indiscreció, un periodista es jubila?
Home jo ja estic jubilat.
- Però continua escrivint.
Sí, estic administrativament jubilat, però la meva curiositat guanya a l’edat.
- Doncs una curiositat meva per acabar, sobre què escriurà el proper Opus Mei?
Sobre la visita de l’Acebes d’ahir.
- Em podria dedicar el llibre.