L'esperança és l'últim que es perd

Finalment tinc el plaer de poder escriure aquestes línies des de casa i poder parlar en passat d’aquesta aventura aeroportuària. I tant en passat. Fa poc més de 48 hores –m’he pres un dia sencer de descans– que he aterrat a l’aeroport del Prat i m’he acomiadat dels meus companys de viatge i ja tinc la sensació que explico una llunyana batalleta. Han estat tres dies d’emocions contradictòries. De la tranquil·litat a la desesperació, de la resignació a l’esperança, fins i tot a l’eufòria, i de cop, quan ja sembla que ho tens tot al sac i ben lligat, buf!, se’t cancel·la el vol i et desinfles de nou. T’estresses, et tornes a desesperar, i tornes a començar. En un moment, tot canvia. Et sents com una baldufa en mans de la companyia aèria, en mans dels controladors aeris, i intentes, com a mínim, controlar –valgui la redundància– les teves emocions . Prendre-t’ho bé. Agafar-t’ho com una lliçó de superació. També d’humanitat. Algú podria pensar que exagero, probablement jo també ho pensaria si ho escoltés en tercera persona, però vist en perspectiva, podria dir que aquests últims dies han estat, per sobre de tot i gràcies als meus nous companys de viatge, una lliçó d’humanitat. Encara hauré de donar les gràcies als controladors aeris! O potser al govern...

La veritat és que, sincerament, encara no he tingut temps de contrastar les diverses informacions i versions transcendides aquestes darreres hores, aquests darrers dies. Només sé que la meva escapada de quatre dies a Londres, s’ha convertit en una setmana de viatge al Regne Unit. Quatre per redescobrir els racons de la ciutat sota la neu, i tres més de regal per conèixer tots els espais de diversos aeroports londinencs i algunes de les històries que porten a l’esquena els teus acompanyants. També els hotels de convencions propers als aeroports.

En tres nits, tres hotels diferents. El primer a costa nostra –els controladors encara no s’havien posat malalts sinó que la neu ens impedia tornar cap a casa–, els altres dos a costa de l’aerolínia. Des de divendres, ella s’ha fet càrrec de nosaltres en tot moment, del nostre transport de l’aeroport a l’hotel, sempre un parell d’hores més tard del previst, és clar, de l’hotel mateix i de la tornada a l’aeroport. Avui a un hotel de quatre estrelles a 20 minuts de London-Luton, demà a un Hilton situat a 10 minuts del mateix aeroport. Tot pagat, pràcticament tot inclòs. Tot menys el partit del Barça contra l’Osasuna, que finalment vam aconseguir veure per Internet mentre tots junts, els 15 d’easyjet, comentàvem l’experiència viscuda com si es tractés de l’últim sopar. Aquesta era la sensació que teníem, o l’esperança. I l’esperança és l’últim que es perd.

Aprofito l’avinentesa d’aquest post per convidar-vos a llegir la crònica de l’aturada sorpresa de controladors que dissabte vaig escriure pel 3cat24.cat des del mateix aeroport de London Luton. A "No volies sopa? Doncs té, dues tasses", hi explico algunes de les peripècies que vam viure aquells dies. Altres, però, me les guardo per un possible proper post.