Tal dia com avui...

Aquest any la Setmana Santa arriba molt aviat, potser massa! Massa perquè encara és hivern, tot i que ja comença a fer més bon temps, massa perquè això comença a indicar que ja hem passat l'equador del MIQTV. Però sobretot massa perquè l'estada a Nous Formats no ha passat ràpid sinó volant! Carai, tantdebó fos veritat i ens fessin repetir curs com ens van dir bromejant divendres, perquè avui mateix ho firmava sense ni pensar-m'ho dues vegades. I és que ja fa temps que penso que el MIQTV podria durar més d'un any, dos. Pel grup, pels docents, per les pràctiques, per les experiències viscudes a la tele, perquè ja ens sentim a 'la nostra' com a casa. De fet, qui ens ho havia de dir que algun dia estaríem xucant el pa amb tomata a TV3! Divendres, després de l'aperitiu de comiat i agraïment -tot un èxit per cert!-, en agafar el bus, una mena de sentiment de pena m'inquietava, crec que encara m'inquieta. De fet penso que el que m'ansia és la velocitat del temps, i això que el mes passat tenia un dia més! Però ja som 16 de març, Setmana Santa, diumenge de Rams...

Tal dia com avui, sortíem de casa els avis amb la nostra palma a la mà. L'àvia ens l'havia comprat puntualment el dijous en una de les tradicionals paradetes de la Plaça de la Palmera. També ens havia comprat les sabatetes que estrenaríem aquell dia, mentre la Laia i jo ens distrèiem al tren de Can Falgarona. I és que Rams sempre havia estat un dia d'estreno! Vestides iguals però amb talles diferents anavem cap a missa amb la palma ben carregada. Un any es portaven les vermudes texanes, un altre els vestits mariners, el rosa o els estampats florejats; cada any d'acord amb la moda anàvem cofoies a missa a lluir les 'xuxes' de la nostra palma. En acabar la missa una sessió fotogràfica a les escales dels 'columpius' i ràpid cap a casa a canviar-nos de roba. Aquell any la Setmana Santa també s'havia avançat i encara feia massa fred per passar el dia amb mitjonets, així que tornàvem a recuperar les millors gales de l'hivern. Però estrenar sabates, sobretot si són de mudar, és el que té, i un any una l'altre l'altra, acabavem el dia amb una tirita al taló. Ja només faltava penjar les nostres palmes beneïdes i nues de xuxes a la brana del balcó i esperar-nos una setmana per jugar amb els pollets grocs de la Mona. Abans però tocava fer brunyols, i encara toca. Dimecres al matí el pare i l'àvia els amassaran i havent dinat ja estarem a punt per fregir-los. L'àvia els farà, el pare els fregirà, jo els ensucraré i l'avi i la mare els tastaran. ell amb una mica d'anís, ella amb un cafè amb llet a l'altra mà i la Duna reclamant-ne el seu trosset des del terra. Segur que la Quimeta també els vindrà a provar una estona! I és que encara que el temps ens arrastri a tanta velocitat, hi ha tradicions que mai es quedaran enrere!