Recordo aquelles entrenyables tardes de Mare de Déu d’Agost gaudint del sol i el mar sobre l’Avi Garranyol. Sempre el mateix ritual. Som gent de costums, de bones costums. Cap a les quatre de la tarda, just havent dinat, ens trobàvem tots al port carregats amb el berenar; uns les begudes, els altres el menjar. Pujàvem a la barca, preníem les nostres posicions, i sortíem direcció a les Illes Medes. Abans d’arribar-hi ens aturàvem a la Foradada. Ens hi acostàvem fins on podíem, hi fèiem les fotografies pertinents de cada any –sempre diferents, encara que ho busquis, és impossible intentar enquadrar la mateixa imatges–, i seguíem el nostre camí cap a les Medes tot saludant els navegants que ens creuàvem pel camí. Allà, els que sabem nedar, fins i tot a vegades els que no, ens llençàvem a l’aigua, fèiem una mica d’snorquel amb un submergible llibre de peixos a la mà, i ens apropàvem amb el kayak fins a tocar les illes. Alguns, els més experts en el mar, també es calçaven les aletes per acostar-se a les immenses roques i agafar unes quantes garotes. Hi havia qui, marejat, es mirava la pel·lícula assegut dalt la barca, mentre els menys aquàtics retrataven les estampes de la tradicional aventura marítima. Després de les capbussades tocava berenar, i quan el sol començava a baixar rescatàvem l’àncora del fons del mar per posar rumb al port escalenc. Sempre seguint l’estela del sol sobre la mar amb el canigó a l’horitzó. Que bonic és l’Empordà!
.jpg)
Avui em conformo amb el record des de Barcelona. Avui he canviat el plaer del mar per la delectança de fer el que m’agrada: comunicar. D’aquí a una estona em començaré a preparar per anar cap a TV3 i passar la nit a la redacció del 3/24. Sí, aquest esperat cap de setmana d'estiu treballo de nit, però, què coi!, em sento afortunada! Faig el que m’agrada, faig el que sempre he volgut fer i encara que la meva feina al 3/24 –també la del 3cat24.cat i la de notícies 8– tinguin una propera data de caducitat, estic contenta. Cansada però molt contenta. Potser no tinc estiu però és el que toca ara: no tenir vacances, no fer plans de viatges, ... I encara que aquest és un tema que a vegades em treu de polleguera quan et planteges visitar aquell indret o aquell altre i no pots perquè “no és el moment”, sé que ara estic en el lloc oportú en el moment oportú. Vivint experiències professionals i personals, comunicant, exercint l’ofici que m’omple i patint el meu incansable defecte professional; “Míriam, és que no pots desconnectar del món ni un moment?”, em diuen a vegades els amics, “estàs malalta!”. Però costa molt no emportar-se, en aquest cas, la “feina” a casa. També per autoanalitzar-me, per criticar-me a mi mateixa, per autoalimentar-me i alimentar-me dels altres. Hi ha qui em diu que això és una patologia d’ara, que sóc jove i no tinc gaire carrera professional a les espatlles, però que d’aquí a uns anys hi trobaré remei. Ja ho veurem.
De moment som 15 d’agost, Santa Maria, Mare de Déu d’Agost, i me’n vaig a treballar. Avui per mi no és festa. Tampoc és el meu sant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada