“El motor d'un treball és la passió”. Llegeixo aquesta frase en un anunci protagonitzat per en Guardiola i penso: “quina raó que tens Pep!” –bé, Pep o publicista, tot i que la frase en qüestió és molt guardiolista. I els meus pensaments continuen conversant sols: “digues-m’ho a mi”, li responen silenciosament, “que he estat 26 dies seguits treballant sense parar”. 26 dies seguits de dilluns a diumenge. Sense rutina, és veritat –de fet, i afortunadament, és difícil parlar de rutina quan el teu dia a dia el marca l’actualitat–; sense rutina, doncs, però sí amb horaris. Amb uns horaris canviants i diferents cada setmana: avui matins, demà tardes, i demà passat jornada partida. En fi, 26 dies seguits sense parar, però 26 jornades comunicant. Amb la meva passió com a motor. I és que només amb passió es pot aguantar aquest frenètic ritme de vida.
Però s’ha acabat, i ha estat llavors quan el globus s’ha desinflat. Quan els primers senyals d’esgotament han florit. Un dia –potser dos–, per descansar i sant tornem-hi. O això és el que a mi m’hagués agradat. Ara ja en porto 5 i ja me’n sobren. Em diuen que em relaxi, que gaudeixi de les vacances que no he tingut aquest estiu. Però no són vacances. Per mi no. Jo em passo el dia buscant llocs on enviar el currículum vitae, enviant-ne i saltant de davant de l’ordinador cada cop que sona el meu telèfon. Tampoc ahir, 29-S, dia de la “vaga sindical” –tal i com molt correctament han catalogat avui alguns mitjans de comunicació la vaga general convocada ahir pels sindicats en contra de la reforma laboral de ZP–, vaig canviar la meva rutina. Sí, ara sí que parlo de rutina.
I entre les pàgines que més consulto darrerament en destaca una. Arafaremundiari.cat. M’atrau molt aquesta aposta. M’atrau i m’intriga. M’intriga saber com serà aquest nou diari del segle XXI, com afrontaran el repte de redefinir la premsa. Ho puc intuir pel que vaig llegint cada dia, però també intueixo que em sorprendran. I en el fons ho espero. Espero que em sorprenguin. De la mateixa manera que espero la seva trucada. Dissabte farà dues setmanes d’aquella llarga i multitudinària prova d’accés, i les meves hipòtesis canvien cada dia. De fet, no tinc cap altra prova que la meva pròpia sensació, i no sé si aquesta és, en el fons, gaire fiable.
En fi, ara per ara no em queda més remei que seguir intrigada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada