Avui sí que anxovejo

És curiós, però últimament quan camino pel carrer, agafo el tram, miro la tele, llegeixo, cuino o simplement rumio, em passen pel cap moltes coses sobre les que podria escriure. Fins i tot les començo a escriure mentalment, amb punts i comes i tot, però llavors no trobo el temps per plasmar-ho en ‘paper’. I és que quan tinc temps no tinc tantes coses per escriure que quan no en tinc, i darrerament ja hauria pogut escriure més d’un post en aquest blog. "Heus ací la paradoxa dels bloguers", diuen uns companys, també bloguers, que estan fent les amèriques. "És curiós però és així".

Però, per què no barrejar tots aquests posts en un de sol quan el fil conductor d’aquest blog és sempre el mateix: anxovejar? Sí, un verb que potser m’he tret jo mateixa de la màniga -com els barrufets es van inventar el verb barrufar-, però que no té cap altre significat que el d’explicar aquelles coses que em passen, que em sorprenen, que, m’agradin o no, em criden l’atenció, que m’inspiren, que m’irriten, que m’evoquen, etc. En fi, conversar amb la pàgina en blanc.

Avui s’acaba el curs escolar i l’estiu comença de veritat a Catalunya. De fet la temporada d’estiu es va estrenar meterològicament a les 13:38 d’ahir dilluns, però no ens enganyem, l’estiu comença quan les escoles tanquen les portes. Avui pel carrer tot són nens amb les motxilles carregades, les carpetes de plàstica plenes de dibuixos i les notes a la mà. Han passat els anys però encara m’hi veig. L’últim dia de cole sempre anàvem a sopar tots quatre a Roses. Sempre a la terrassa del mateix restaurant, davant del mar, per celebrar les bones notes. Que bones eren aquelles tallarines! Però no hi anàvem cap més dia en tot l’any. Era el restaurant de l’últim dia de cole. A vegades coincidia amb la revetlla de Sant Joan. Una nit mítica de l’estiu. Com Cap d’Any a l’hivern. Per Cap d’Any i per Sant Joan sempre sembla que has de sortir per obligació. De fet, crec que Cap d’Any i Sant Joan van ser de les primeres nits que vaig sortir de festa –també per Barraques, és clar. Quan érem adolescents sempre passàvem totes juntes la nit de Sant Joan a casa la Neus. Primer sortíem de festa per Figueres –i bevíem els nostres primers cubates– i després anàvem totes juntes cap al garatge de casa la Neus a parlar de les nostres coses –bàsicament dels nois que ens agradaven en aquell moment–, i fèiem els conjuris d’amor i sort que ens portava la Mariona. Potser un any ella va desitjar casar-se amb en Montoro i el desig se li ha fet realitat. Fa uns dies vam anar de casament. Hi érem pràcticament totes les que celebràvem juntes aquelles revetlles de Sant Joan, algunes més, algunes menys, però totes vam gaudir amb aquell casament com si fos el casament de totes. Com si fos el casament que un dia havíem imaginat plegades la nit de Sant Joan. Demà és la nit de Sant Joan, i jo no demanaré que es faci realitat el desig d’un amor utòpic com feia en l’adolescència. Quan et fas gran les coses que et preocupen canvien, i ara bàsicament demano una feina. Sí, és veritat, pel pont de Sant Joan treballaré, estaré fent substitucions d’estiu al portal 3cat24.cat, com hi estaré durant la resta de l’estiu. Entre el 3cat24.cat, el 3/24. I ben contenta que hi aniré, encara que em quedi sense pont i sense estiu, és feina i a TV3! Yuhuuu! Però això sí, és una feina amb data de caducitat, i al setembre tornaran les hores d’ordinador per enviar Currículums Vitae, les enfilades per les parets, etc. És per això que si demà faig algun conjuri de Sant Joan serà per demanar una feina, una feina en el món de la comunicació i el periodisme, una feina que m’ompli com m’omple la d’ara, com m’omplia Zoom, com espero que m’ompliran moltes més.