Entre el llevant i el Mestral: tramuntana. (ja m'he descomptat de capítols!)

Darrerament estic preparant un documental sobre els mestres d’aixa ambientat a L’Escala. El projecte forma part de l’assignatura de Documentals de Coproducció del Màster en innovació i Qualitats Televisives (TV3) que estic cursant enguany. Ja fa prop més d’un mes que hi estem treballant, a sotragades, tot sigui dit, però de mica en mica anem omplint la pica. Documentar-nos, portar els meus companys fins a L’Escala perquè coneguin el terreny, configurar l’escaleta del documental, començar a desenvolupar el guió, etc. Un guió que parteix, com no podia ser d’altra manera, de la crònica de l’ofici dels mestres d’aixa que Josep Pla fa a ‘Contraband’, convertint el Mestral en l’eix conductor del nostre projecte. La pena és que el projecte ara per ara no tirarà endavant; senzillament n’escriurem el guió i en concretarem el pressupost i la producció, però per avui sembla que el treball serà una mica a l’envà. No obstant, no em molesta. Estic gaudint pensant al voltant de L’Escala, estic disfrutant romànticament vers aquest ofici que sembla que algun dia es perdrà. I probablement el que és millor: per culpa d’aquest projecte estic provocant als meus companys una lleugera estimació vers el poble. Crec que tot el MIQTV sencer comença a sentir-se atret per L’Escala! Van començar fent broma: ‘tot el món passa per L’Escala, Míriam!’; però ara ja m’envien missatges concrets: ‘He obert la nevera i hi havia anxoves de L’Escala, crec que per culpa teva començo a tenir un sentiment pel teu poble, a veure quan ens hi portes!’ Ho faré, un dia els hi portaré a tots 16 perquè puguin gaudir com nosaltres de la tramuntana, el mestral o el llevant.

Des d’aquí a Barcelona, trobo a faltar les llevantades, aquells temporals de vent i mar que ens apropaven a tots a la Punta. Corriguent de banda a banda esquivant les esquitxades de la mar, la Laia i jo agafades ben fort de la mà dels pares, seguint de lluny aquells intrèpids aventurers. La salabror del mar ens assecava els llavis, fins que una onada –xoooooffff!- ens obligava a tornar cap a casa. Això sí, amb el somriure d’orella a orella i una nova experiència per la nostra memòria.

I teòricament hauria d’estar fent el meu treball d’anàlisi de formats televisius sobre ‘Polònia’, però com que no estic suficientment pressionada pel temps, avui qualsevol excusa és bona per distreure’m. Encara que de fet, cada dia em distrec una mica pensant en L’Escala. És inevitable!