Hibridant cultures

Títol: FLASHMOB: THE OPERA
Cadena: BBC
Any de producció: 2004
País: Anglaterra
Duració: 60’
Gènere: Performing Arts

Sèries policíaques o de metges, info-shows de tota mena i qualitats, cinema i esports -sobretot futbol i F1- imperen en les graelles actuals de l’Estat espanyol. I és que les cadenes programen segons el que vol l’audiència o els telespectadors miren –mirem- allò que se’ns imposa? Aquest debat s’ha convertit ja en el tòpic de qualsevol discussió al voltant de l’oferta televisiva: què és abans, l’ou o la gallina?
Sense abandonar completament aquest quid, em pregunto si en el panorama televisiu actual tindria cabuda un espai de música clàssica o òpera en horari de prime time. És a dir, si les cadenes es llançarien a la piscina i gosarien programar un element originalment elitista en un horari de màxima audiència on el que es busca és la complicitat d’aquell target més comercial i aquells índex d’audiència més alts i, per tant, unes forquilles de públic molt àmplies. Potser és que la transgressió en la televisió passa per obrir més els ventalls culturals?, serà que la hibridació de formats passa per la mescla dels nivells de cultura? Això és el que precisament trobem a Flashmob: The Opera, on un show híbrid entre l’entreteniment, el gènere dramàtic i el musical apropa l’elitisme de l’òpera amb l’esport més mediàtic i popular en un dels espais més eclèctics i dinàmics de qualsevol ciutat. Tres elements, òpera, esport i quotidianitat que, pivotats sobre una narració fictícia retransmesa en directe, converteixen aquest Flashmob: The Opera en un programa a cavall entre la High Culture i la Mass Culture. I és que el mateix títol del programa ja equipara els dos nivells culturals incloent-ne un dins l’altre a través del signe de puntuació(:). Així doncs, tal com el nom indica, la BBC rebaixa l’òpera al nivell de la cultura de masses a través d’una Flashmob retransmesa en directe des d’una estació. Un directe que s’evidencia gràcies a l’activitat de la megafonia de la infraestructura i la interactivitat dels transeünts que irrompen en l’escena fins al punt de convertir-se en un element més del cor.

Però l’òpera no només es banalitza en aquesta Flashmob sinó que el programa pren l’estructura d’aquest art per al desenvolupament de la ficció: els actes. Uns actes que són presentats per la figura d’un conductor, que actua com a mestre de cerimònies (vestit amb americana i camisa per marcar les distàncies amb els transeünts de l’estació), i comentats per la figura d’un ‘expert’ al més pur estil d’un analista esportiu al acabar un partit. Un expert que es presenta com un llumbreres inaccessible que fa gala dels seus coneixements allunyat de l’escena. I és que el programa habilita un set a la mateixa estació de Paddington, des d’on presentador i analista repassen l’escena a través d’un plasma. Una situació que, tal i com s’ha anunciat abans, realment recorda a l’anàlisi d’un partit de futbol. Potser és que l’escena no es divideix en actes, tal i com resa la sobreimpressió de la pantalla, sinó en dues parts com les d’un partit de futbol.

I és que el futbol és el punt de partida del conflicte de la ficció. Un esport de masses que a Flashmob: The Opera hi surt doblement representat. Per una banda aquesta estereotipada discussió entre la parella protagonista i, per l’altra, la intervenció dels hooligans anglesos del Chelsea com a components d’un dels cors participants. El Chelsea F.C, un element d’identitat anglesa; això sí, és clar, el club d’un dels barris més elitistes de la ciutat de Londres. Uns hooligans, els anglesos en general, que també acostumen a fer ús del ritme de les cançons operístiques per inventar els càntics d’ànim als seus equips. Una identitat, la british, que en aquest capítol de Flashmob també es representa amb la intervenció del cor format per la policia londinenca. I és que a través de les incursions d’aquests col•lectius, podríem dir que Flashmob: The Opera intenta obrir el ventall d’interessos del públic; igual com ho intenta fent ús d’algunes de les infraestructures públiques més característics i identitàries de la ciutat: l’estació de trens de Paddington i el Tube. Sembla com si la BBC intentés dir a l’espectador que l’òpera ha sortit dels reduïts Opera House per impregnar la ciutat fins als subsòls.

Però tornant a l’estructura de la història, aquesta no només segueix la forma en actes –o parts- descrita anteriorment sinó el típic desenvolupament de ‘presentació, nus i desenllaç’ de tota obra dramàtica. Un desenllaç que aquí és un clar happy end. La història, com hem dit, arranca amb una discussió provocada per la forta afició pel futbol d’en Michael, el protagonista, amb la seva parella, la Sally; continua amb la intenció d’ella de marxar amb el primer tren i l’arribada del tercer en discòrdia per intentar seduir-la, i acaba amb la reconciliació dels dos protagonistes. Ajudat pel seu ‘àngel de la guàrdia’ i les dots vocals de tots els assistents a la Flashmob, Michael recupera a Sally just quan aquesta està a punt de pujar a un tren i marxar. Un happy end, com dèiem, del tot previsible per part de l’espectador. Però més enllà d’aquesta història a tres bandes, els dos personatges masculins també representen l’estereotip de les dues classes socials: Michael, el de les classes populars fanàtic de futbol i treballador d’una factoria; i el galant guaperes figurat com un culte intel•lectual (se’l presenta per primer cop llegint el diari) que coneix perfectament l’art de la seducció i intenta, fins i tot, desafiar a l’espectador. Un desafiament que augmenta l’empatia del televident vers l’innocent Michael.

Però si fins ara totes les cançons d’òpera s’havien presentat sempre versionades en anglès i amb unes lletres creades expressament per fer avançar la narració, Michael canta la que podríem denominar com a la ‘cançó de la decisió’ en versió original i en italià. Es tracta de La donn’e mobile, la peça leit-motive del personatge masculí, que ara s’intenta elevar de nou el nivell cultural (amb la versió original) i potencia el clímax del programa en aquest final feliç gràcies, també, a l’ajuda de la realització. Un resultat esperat que finalitza amb la interpretació coral de tots els assistents cantant a l’unisó i acompanyant-se amb el ritme de les seves mans. Una escena que recorda al reconegut concert de primer d’any retransmès des de Viena a bona part del continent europeu. I és que probablement les festes de Nadal són les úniques dates en les quals les cadenes de televisió de l’Estat s’atreveixen a programar música clàssica i òpera. Com si inconscientment, unissin l’elitisme de la música clàssica a la tradició de les festes nadalenques. A tot això em pregunto si potser aquest Nadal Televisió de Catalunya hauria d’intentar convocar una versió de la Flashmob: The Opera en horari de prime time i des de l’Estació de Sants per tal de tornar a acostar la població a les infraestructures i recuperar la confiança vers la Renfe. Però vist amb els prismàtics actuals, potser aquesta seria avui una aposta massa arriscada, que no només traspassaria el llindar dels formats sinó que, més enllà de la hibridació, TV3 vessaria la seva tasca de servei públic de la televisió. Quedem-nos amb el concert de Sant Esteve des del Palau de la Música Catalana retransmès en directe des del segon canal de Televisió de Catalunya i continuem apostant sobre segur amb el cinema, els esports i les ficcions.