11022011, Festa Nacional del poble egipci

Egipte viu a hores d’ara una Festa Nacional. Una Festa Nacional escrita pel poble. Esperada. Desitjada. Han calgut 18 dies de revoltes populars per acabar amb 30 anys d’un règim totalitari disfressat de democràcia. Hosni Mubarak, “l’últim faraó”, ha estat derrocat. El poble egipci ha aconseguit la seva llibertat. Ha escrit la seva pròpia història. També part de la del món àrab. Fa tan sols una hora que s’ha fet pública la dimissió de Hosni Mubarak i les imatges de la plaça Tahrir, epicentre de les manifestacions dels últims dies, mostren ara un poble desfermat d’eufòria. Després de dies i dies de veure imatges impactants d’aquesta "plaça de l'Alliberament" -que així és com es tradueix Tahrir-, d'imatges de manifestacions pacífiques, de corredisses, d'enfrontaments entre uns i altres en alguns dies, de pregàries multitudinàries, per fi la imatge que tots esperàvem. L'esclat de joia. Una estampa que fins i tot recorda la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. Una retransmissió en directe que posa la pell de gallina. Egipte ho ha aconseguit. El poble egipci ha alliçonat al món sencer. Avui no se sap quin serà el futur d’aquest país, però al seu poble ara li és igual. Ara només pensa en celebrar l’esperada llibertat.

Fa uns dies rebia un correu electrònic d’en Gamil, el guia turístic que vam tenir ara fa dos anys en el nostre viatge a Egipte. M’explicava com havia viscut aquests dies, com havia anat a les manifestacions a la plaça Tahrir de dia i havia defensat casa seva de nit. “Cada un de nosaltres baixàvem amb un bastó, ganivet, daga o el que fos per protegir-nos”, em deia. Em costa imaginar-me en Gamil amb una “arma” a la mà, només la desesperació el podria portar a fer una cosa així. “Moltes històries et comentaré més endavant”, acabava. I ara les espero, espero aquestes històries escrites en primera persona d’un home que durant els últims dies ha lluitat per la llibertat del seu poble. D’un home que avui, 11 de febrer del 2011 (11022011), ha vist complert el seu somni. Me l’imagino d’aquí a uns anys, quan Egipte torni a recuperar el turisme, portant els visitants a la plaça Tahrir per explicar-los aquesta part de la història contemporània amb la passió amb la que ens explicava tantes coses. Amb la passió i l’emoció d’un home que, a més, explica la història que ell mateix ha escrit.

Ara mateix m'acaba d'enviar un sms des del Caire: "Visca la victòria de la revolució dels joves, visca la llibertat, visca Egipte", em diu. Clar i eufòric.

Gaudeix de les celebracions, Gamil. Gaudeix de la llibertat del teu país.