Balanços de profeta

S’acaben les vacances, tots tornem a la feina –bé, alguns no l’hem acabat d’abandonar durant aquests dies ‘sants’-, i també arriba la primavera. M’agrada la primavera! Avui fa sol i demà plou..., bé, potser aquest any hi haura d’haver més dies plujosos que pas assoleiats per poder intentar esquivar una vegada més el problema de la sequera. Però la part més endimoniada de mi en el fons no vol ni un ‘abril aigues mil’ ni un ‘maig cada dia un raig’ aquesta primavera. Digueu-ne maquiavelisme profesional, però la sequera és bona part del lligam amb l’actualitat del nostre projecte final de màster, i si a partir d’avui finalment plou a gust de tothom, el nostre ‘Ter’ farà aigües. Però deixem aquest tema per una mica més endevant, que avui volia prendre el rol de profeta del passat i no pas fer una crida al bon temps, no encara!

Sé que és molt fàcil criticar les carreteres des de la meva posició: només he agafat el cotxe un dia durant aquesta Semtana Santa i precisament per anar darrera una manifestació de tractors fins a Girona, i per tornar cap a l’Escala, és clar! També perquè després de quatre anys de carnet encara no he conduït mai per una autopista, em fa por, ho reconec... Però sí que he anat vegades i vegades de copilot, i encara més vegades asseguda darrera: ‘Papa, no corris’, ‘mama, no m’agrada anar darrera aquest camió’; però en realitat no són ells els qui em fan patir, que sí, que també, qualsevol es pot distreure un instant al volant, però temo més els altres vehicles. Cotxes que avancen a tort i a dret, camions que fan maniobres estranyes i agosarades per les seves característiques físiques i potencials, conductors que premen a fons el pedal del gas a la que veuen una recta, fins i tot pressionant a qui compleix els límits de velocitat establerts, etc. D’imprudències se’n veuen cada dia, masses pel meu gust; però és en dies com avui que tant direccions generals de trànsit, com mitjans de comunicació fan balanç de les carreteres.

El mateix nombre de víctimes mortals que la Setmana Santa del 2007 a Catalunya -12 de les quals en una sola operación tornada!-, forces menys que l’any passat a nivel estatal. Amb franquesa, i encara que sembli cruel, però malauradament no m’estranya tant vist el que hi ha a les carreteres. Tot i això, sembla que des de que hem començat aquest 2008, les morts a la carretera s’han reduït respecte el mateix període de l’any passat; esperem que continuï i fins i tot augmenti més la reducció! Encara que potser això no agrada a tothom. És trist però cert: la reducció dels accidents que tots desitgem, no afecta tan positivament als gruistes de Catalunya, ans al contrari. Sembla que algunes empreses d’auxili a les carreteres s’estan plantejant tancar –ara que hi penso, podria ser un bon tema per a un nou reportatge-. I és que em sap greu pel seu negoci i la seva economia, però tantdebó haguessin de tancar i buscar-se un ofici més positiu, més agraït i més satisfactori per a les vides dels catalans.

Tal dia com avui...

Aquest any la Setmana Santa arriba molt aviat, potser massa! Massa perquè encara és hivern, tot i que ja comença a fer més bon temps, massa perquè això comença a indicar que ja hem passat l'equador del MIQTV. Però sobretot massa perquè l'estada a Nous Formats no ha passat ràpid sinó volant! Carai, tantdebó fos veritat i ens fessin repetir curs com ens van dir bromejant divendres, perquè avui mateix ho firmava sense ni pensar-m'ho dues vegades. I és que ja fa temps que penso que el MIQTV podria durar més d'un any, dos. Pel grup, pels docents, per les pràctiques, per les experiències viscudes a la tele, perquè ja ens sentim a 'la nostra' com a casa. De fet, qui ens ho havia de dir que algun dia estaríem xucant el pa amb tomata a TV3! Divendres, després de l'aperitiu de comiat i agraïment -tot un èxit per cert!-, en agafar el bus, una mena de sentiment de pena m'inquietava, crec que encara m'inquieta. De fet penso que el que m'ansia és la velocitat del temps, i això que el mes passat tenia un dia més! Però ja som 16 de març, Setmana Santa, diumenge de Rams...

Tal dia com avui, sortíem de casa els avis amb la nostra palma a la mà. L'àvia ens l'havia comprat puntualment el dijous en una de les tradicionals paradetes de la Plaça de la Palmera. També ens havia comprat les sabatetes que estrenaríem aquell dia, mentre la Laia i jo ens distrèiem al tren de Can Falgarona. I és que Rams sempre havia estat un dia d'estreno! Vestides iguals però amb talles diferents anavem cap a missa amb la palma ben carregada. Un any es portaven les vermudes texanes, un altre els vestits mariners, el rosa o els estampats florejats; cada any d'acord amb la moda anàvem cofoies a missa a lluir les 'xuxes' de la nostra palma. En acabar la missa una sessió fotogràfica a les escales dels 'columpius' i ràpid cap a casa a canviar-nos de roba. Aquell any la Setmana Santa també s'havia avançat i encara feia massa fred per passar el dia amb mitjonets, així que tornàvem a recuperar les millors gales de l'hivern. Però estrenar sabates, sobretot si són de mudar, és el que té, i un any una l'altre l'altra, acabavem el dia amb una tirita al taló. Ja només faltava penjar les nostres palmes beneïdes i nues de xuxes a la brana del balcó i esperar-nos una setmana per jugar amb els pollets grocs de la Mona. Abans però tocava fer brunyols, i encara toca. Dimecres al matí el pare i l'àvia els amassaran i havent dinat ja estarem a punt per fregir-los. L'àvia els farà, el pare els fregirà, jo els ensucraré i l'avi i la mare els tastaran. ell amb una mica d'anís, ella amb un cafè amb llet a l'altra mà i la Duna reclamant-ne el seu trosset des del terra. Segur que la Quimeta també els vindrà a provar una estona! I és que encara que el temps ens arrastri a tanta velocitat, hi ha tradicions que mai es quedaran enrere!