Diada de Sant Pep

Avui en Guardiola és un Déu alçat a molts metres sobre el cel, avui el noi de Santpedor és el nou Déu de Catalunya. Només cal veure les portades dels diaris, totes, absolutament totes, fins i tot les de Madrid alaven aquest gran equip i fan grans referències, amb fotografies o titulars, al seu artífex. I és que Guardiola és un Déu!

I pensar que al principi de la temporada, després de perdre la primera jornada davant del Numància, molts en dubtaven: ‘en Guardiola no es menjarà els torrons’, em va dir un amic a través del facebook, ‘els torrons, la mona i la coca de Sant Joan’, li vaig dir jo. N’estava convençuda! Sempre he estat convençuda del talent d’en Guardiola, i és que quan de petita a l’escola tothom admirava a Koeman, Laudrup o Romario jo ja defensava aferrissadament en Pep. De fet a l’escola tothom coneixia la meva passió per ell. Era fàcil: la meva samarreta de gimnàs –la del xandall del cole em feia al·lèrgia- no era una samarreta blava qualsevol sinó una samarreta amb el número ‘4’ i el nom de ‘Guardiola’ a l’esquena (una samarreta que avui encara faig servir com a pijama per cert). I ahir, a la mitja part del partit, la Laia encara em recordava, i quasi em retreia, que quan de petites compartíem habitació jo tenia un armari folrat d’imatges guardiolistes: jugant, dirigint, cridant, desfilant ... De fet fins i tot en duia una fotografia tamany ‘carnet’ a la cartera!! Crec que encara sé on la guardo, després la buscaré.

En Guardiola, ai en Pep! El noi de la masia, com se’n va riure de mi una vegada, la vegada que vaig tenir l’oportunitat de veure’l de prop i fora dels terrenys de joc. Venia a fer una conferència a Girona i al veure-ho al diari vaig convèncer als meus pares perquè em deixessin sortir abans de classe i m’hi portessin. Després de la conferència en Pep va oferir una roda de preguntes i el meu instint periodístic em va fer aixecar ràpidament la mà. Cada vegada que alçava el dit, però, algú em prenia la pregunta davant meu i m’obligava a amagar el braç. Al final, però vaig pensar: ‘jo no me’n puc anar d’aquí sense preguntar-li res’ i vaig tornar a aixecar la mà per tercera o quarta vegada mentre anunciaven que l’acte s’estava a punt d’acabar; de fet la meva crec que va ser l’última pregunta. I em van donar pas, em vaig aixecar i mirant directament a en Guardiola li vaig dir: ‘fa estona que et vull preguntar alguna cosa, però cada vegada que aixeco la mà algú em roba la pregunta i no me’n vull anar d’aquí sense preguntar-te res’. Ell va riure, també en Miquel Martí i Pol que seia a primera fila, i em va dir: ‘què em vols preguntar?’ (o algo per l'estil), i jo, ràpidament, vaig improvisar una nova qüestió: ‘què significa per un jugador com tu, català, format a la masia i culé fins la medul·la ser el capità del primer equip del Barça?’ i ell em va dir que per ell significava molt no només per això sinó perquè els seus companys del vestidor hi havien estat d’acord. Buf, tinc aquella imatge clavada a la ment, la recordo sempre i a vegades penso que si mai tinc l’oportunitat de poder entrevistar-lo o coincidir amb ell, li recordaré que jo era aquella criatura que anys enrere a Girona va voler preguntar-li alguna cosa, el que fos, tant sí com no.

I mentre espero que la rua del Barça s’acosti a prop de casa per baixar al carrer a corejar els jugadors, no puc deixar de veure les imatges ‘joioses’ -com tan bé diu en Guardiola- del Barça per la tele.