Mestres, televisió de qualitat

Televisió de Catalunya va estrenar ahir el programa Mestres, una docusèrie del Departament de Nous Formats dedicada a la valuosa tasca dels educadors. Uns docents sovint criticats i senyalats com a responsables del fracàs escolar. Uns professionals de l’educació que ens empenyen des de la infantesa i ens inculquen alguns d’aquells valors que ens han fet i ens fan créixer. Mestres és un altre d’aquells programes de qualitat firmat per Fúlvia Nicolàs, que t’atrapa, t’identifica i t’evoca al teu passat particular. Ahir, enganxats a la pantalla, els espectadors vam viatjar a la nostra infància, recordant amb nostàlgia aquells dies a l’escola, i revivint les aventures d’aquell Peter Pan que encara portem dins.

No hi sortia ni la Fina, ni la Maria Teresa, ni l’Anna Llobet, ni en Nats, ni en Gallego, però els gestos i les paraules d’alguns d’aquells testimonis empàtics, tant mestres com alumnes, els reflectia. Els reflectia a ells i ens emmirallava a nosaltres. La tendresa de la Carmeta acomiadant-se dels seus alumnes l’últim dia d’escola, i l’afecte d’aquells nens que ploren la seva jubilació mentre passen llista del que han après amb ella. Així de propera i sensible era la Fina Ginjaume, i així la nostra relació amb ella durant aquell curs de 3r de primària. O el respecte i la vehemència que transmetia el professor de literatura de l’Empar Moliner. Un alter ego d’en Manolo Gallego, emèrit professor respectuós i respectat, i apassionat per la literatura espanyola. Ell també ens parlava sempre d’"usted"; un tracte d’educació i consideració que en realitat el feia proper. D’ell en guardo un dels millors records de l’Institut. I és que, efectivament, tots recordem amb afecte aquell professor que ens va empènyer i ens va canviar la vida.

Mestres no és només un retrat del col·lectiu educatiu. Mestres és també un homenatge a l’art pedagògic dels educadors, i un tribut a la infantesa i joventut que tots hem viscut. En definitiva, Mestres és televisió de qualitat.

"Annus Horribilis". Vol.II.

Vam acabar l’any amb el comiat sobtat del diari gratuït ADN i l’adéu anunciat de Televisió l’Hospitalet, i hem començat el 2012 amb la notícia del concurs voluntari de creditors per part de MediaPlubli, l’empresa editora del diari Público, i l’anunci d’un nou ERO periodístic que podria afectar a una vuitantena de treballadors d’El Punt Avui. Diuen que les segones parts mai són bones, i la continuació de la saga d’Annus Horribilis té tota la pinta de complir el tòpic amb escreix. Els mitjans de comunicació continuen sent notícia pels seus problemes econòmics. El periodisme pateix la pitjor crisi de la seva història, i tots senyalem la dràstica baixada de la publicitat com a principal responsable.

Ho llegia ahir a "El suicidio del periódico", de David Jiménez. Sí, fa temps que diem que cal redefinir els diaris. Que cal adaptar-los als lectors, que paguen per una informació de qualitat i en profunditat. Ja ens ho deien a la universitat, “la premsa escrita pateix una crisi estructural i s’ha de reformular”. D’aquesta declaració ja fa 3 anys, però cada matí seguim llegint els titulars que ja hem vist per la televisió, hem escoltat per la ràdio i hem enllaçat de les edicions digitals. Seguim trobant les notícies que ja hem seguit a Twitter i ja hem comentat en aquesta popular xarxa de microblogging el dia anterior. És més, ara fins i tot veiem titulars sortits de les mateixes piulades.

Els lectors també s’han cansat –ens hem cansat–, de llegir sempre als mateixos opinadors públics. Aquells que al matí han fet de tertulians a un programa de la televisió pública, a la tarda a un altre de la televisió privada, i a la nit han comentat l’actualitat a la ràdio. L’endemà, però, tornen a exprimir la notícia des de la seva columna escrita, la mateixa que els ha convertit en els mediàtics opinadors d’aquest país. Un únic criteri amb molt rèdit econòmic personal, però poca aportació al lector que ja fa 24 hores que els escolta.

Mentrestant, a Catalunya ja hi ha més de 1.150 periodistes a l’atur, i bastants més que es mosseguen les ungles en veure com el seu mitjà continua a la deriva. Jo sóc una d’aquests professionals de la comunicació que prova de trampejar la situació intentant veure el got mig ple. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que cada vegada que llegeix la notícia sobre la caiguda d’un nou meteorit en el mapa comunicatiu es desinfla. Sóc una d’aquests professionals de la comunicació que creu en el que fa però no veu l’oportunitat de fer-ho. Però també sóc una d’aquests professionals de la comunicació amant dels reptes, i el meu principal desafiament ara, és intentar no recuperar el vici de mossegar-me les ungles que tenia quan era petita. Difícil repte en els temps que corren, però encara tenim un any per endavant. Tot i que veient el tret de sortida que li hem donat, no sé si això és un consol.

20N: S'acosten les gavines

9:00. Els 2.700 col·legis electorals catalans, 23.082 a tot l’Estat, obren les seves portes. Les urnes esperen, des d’ara, omplir-se de paperetes. Les eleccions generals anticipades ja són un fet. Les eleccions de la crisi, les anomenen. I és que la conjuntura econòmica, la pitjor de les últimes dècades, no només ha provocat l’avançament dels comicis, sinó que els ciutadans espanyols elegeixen avui el Govern que haurà d’afrontar la tempesta de la crisi. "Després de la tempesta ve la calma", diuen les àvies. I normalment l’experiència els dóna la raó. Però si avui les enquestes es compleixen, i res sembla indicar el contrari, d’aquí a unes hores, un tsunami blau inundarà el territori espanyol. Res de calma, doncs. Por em fan els resultats còmodes i descarats que es vaticina que aconseguirà el PP. 195 escons, han arribat a atorgar als populars. No és estrany, doncs, que després de 7 anys somniant entrar a la Moncloa, Rajoy ja es vegi ara fent esport pels seus jardins. "A la tercera va la vençuda", resa una altra dita popular. I mai millor dit. Després de dues derrotes davant José Luis Rodríguez Zapatero, el popular –i populista- Mariano Rajoy sortirà avui al balcó del carrer Gènova alçant els braços i fent el símbol de la victòria.

El vent li ha anat a favor al PP, la crisi i els alts índex d’atur dirigeixen el país avui cap a un canvi polític. “Suma’t al canvi”, convidava el PP a la ciutadania aquests darrers quinze dies. Però Rajoy ha passat de puntetes per la campanya, sense concretar les receptes del seu programa per fer front a la crisi. “No farem el mateix que han fet ells (els socialistes)”, es limitava a dir, tot desitjant no relliscar en cap moment i perdre els vots ja guanyats. En realitat la política econòmica del PP vindrà marcada pels plans d’austeritat que consideri Europa. Només així aconseguirà que la Merkel no el substitueixi abans d’hora per un president tecnòcrata. En realitat, avui, votar a uns o altres significa en el fons votar a la Merkel.

A Catalunya, però, avui es juga una final. La final d’un torneig a tres, entre el PP, el PSC i CiU. Uns diuen que el PSC es podria mantenir a dalt de tot, altres creuen que els convergents encapçalats per Josep Antoni Duran i Lleida podrien aconseguir la primera victòria en unes generals; però tots coincideixen en vaticinar una insòlita pujada dels populars catalans. Incomprensible. On queda aquella multitudinària manifestació del 10J contra la sentència del Tribunal Constintucional sobre l’Estatut de Catalunya provocada pel recurs d’inconstitucionalitat del PP?, on queden aquells atacs al català?, aquelles crítiques constants a la immersió lingüística?, aquell menyspreu a Catalunya? On queden aquells múltiples i constants dits a la nafra? Catalans i catalanes, no podem permetre que el tsunami blau també negui Catalunya.

De política, eleccions i infoxicacions

La campanya electoral arriba avui al seu equador amb un controvertit espot socialista. Un anunci electoral que podria estar firmat pel creador Olivero Toscani, conegut per les polèmiques campanyes publicitàries de Benetton. El vídeo del PSC simula la mort d’un pacient degut a les retallades en Sanitat. I ho especifica: “les retallades tenen conseqüències”, adverteix. Un anunci cínic, que ataca directament a Convergència i Unió i les polítiques d'austeritat del seu Govern de la Generalitat. De fet, els convergents, al·ludits, han sortit al pas de les crítiques, qualificant l’anunci de “vergonyós”. El seu candidat, Josep Antoni Duran i Lleida, que aquesta setmana intentava pal·liar la seva cara freda i distant tocant la bateria davant la joventut convergent, l'ha considerat un “joc brut”.

Mentre escric aquest post, escolto que el cap de campanya del PSC, José Zaragoza, acaba d'anunciar la retirada de l'anunci, a petició de la mateixa candidata Carme Chacón. Un espot crític que escalfava la campanya però, sobretot, pretenia tocar la fibra de l’electorat català. Tots ho hem pensat alguna vegada: tanta retallada en sanitat no és sana -valgui la redundància-, i algun dia acabarà passant alguna cosa greu, tot i els esforços del sector sanitari per adaptar-se al nou context. Esforços que no quedaven palesos en l'anunci socialista; ans al contrari. Amb tot, l'agosarat vídeo em sembla bastant demagògic, però vull entendre que naixia de la desesperació del PSC. Uns socialistes catalans que en l’últim any han perdut la Generalitat, han caigut en les municipals, convertint Catalunya en un mapa pràcticament blau, i no volen perdre ara les generals. A nivell espanyol està tot dat i beneït. Amb les enquestes a la mà, el PSOE tan sols aspira a reduir la majoria absoluta del PP. Però a Catalunya la cosa encara no està resolta, i PPC, PSC i CiU lluiten per adjudicar-se els tres esglaons del podi.

Sincerament, aquests quinze dies de campanya electoral pròpiament dita se m’estan fent pesats. En realitat ja fa més d’un any que estem constantment immersos en la voràgine electoralista, amb dues cites, com deia, amb les urnes pel mig. Primer va ser el 28N (el retorn a la Generalitat de CiU), després el 22M (el mapa blau de les municipals) i ara arriba la traca final del 20N. Tot això marcat per la situació econòmica que pateix el país, la principal causa, de fet, de l’avançament d’aquestes generals. Espero, però, que la setmana que ve posem definitivament punt i final a aquest remolí de crítiques i atacs entre partits i candidats que tant esgota.

De fet, darrerament, em sento infoxificada, com deia l’altre nit Andreu Buenafuente en el seu retorn a TV3, de la mà d’Eduard Punset. Tanta sobrecàrrega informativa m’esgota mentalment i em desconcerta. La sobreinformació genera desinformació. Potser en tinc part de culpa -i des d’aquí declaro que cada dia estic més enganxada al Twitter-, però tant de bombardeig informatiu no és sa ni tan sols pels periodistes que, apassionats pel nostre ofici, no sabem desconnectar de l’actualitat. Menys encara pels periodistes a l’atur com jo, que degut a la infoxicació fins i tot ens arribem a replantejar les nostres capacitats. Tot i això, no crec que tota la culpa sigui del Twitter, i ni molt menys meva, sinó de la tipologia de notícies que impera actualment: economia, el meu taló d’Aquil·les, per cert, i política. Una política que sembla haver tocat fons per culpa de la crisi.

20-O. Dia històric.

Fa dies, mesos, que tinc el blog abandonat. Qüestions personals i laborals que ara no venen al cas m’han privat de mantenir-lo actiu. Avui, però, ha arribat el dia de revifar-lo. Avui, 20-O. Avui, dia històric. Avui que els rebels libis han acabat amb la vida del coronel Moammar al-Gaddafi i, conseqüentment, amb 42 anys de dictadura. Avui que ETA ha anunciat el cessament definitiu de les armes després de 43 anys de violència terrorista. Avui que m’encantaria estar a la redacció d’algun mitjà de comunicació.

Eren les set menys deu de la tarda quan estava a punt de sortir de casa. Volia anar a la presentació del llibre “L’Escala: llum, roca, mar, vent”, de Gabriel Pernau, que es feia a les 19:30 a la llibreria Altaïr de Barcelona. Portava hores desconnectada de l’actualitat després d’un llarg dinar amb amigues. L’últim que havia vist era que Gaddafi havia estat capturat i ferit a les dues cames. Entre dutxa i secador de cabells m’he volgut tornar a connectar al món, així que entrat a Twitter per veure què s’estava coent.

Gaddafi havia mort. El hashtag del coronel libi protagonitzava el meu TimeLine amb diverses intervencions de 140 caràcters sobre la seva mort. Però ETA també hi tenia cabuda. Diversos tweets apuntaven que l’esperada declaració de la banda armada sobre el cessament de la lluita havia d’arribar a les 7 de la tarda. M’he afegit a les piluades i he posat el 3/24. Eren les 18:58, i mentre esperava que comencés la roda informativa pertinent notava sensacions contradictòries. Per una banda el neguit propi d’un periodista que espera la històrica notícia, per l’altra la frustració per no poder viure aquest apassionant moment professional en una redacció. Tots sabem com ens agraden als periodistes aquests moments d'ebullició informativa.

A les set en punt de la tarda, la conductora del 3/24, Judith Antequera, ha començat una roda informativa pendent de l’anunci d’ETA; així ho ha comunicat ella mateixa després de saludar professionalment als espectadors. Antequera ha obert pàgina amb les esgarrifoses imatges de la mort de Moammar al Gaddafi i... “Última Hora”. Puntualment a les 7 de la tarda ETA acabava de fer públic l’esperat i històric comunicat a través del diari Gara. “ETA anuncia el cessament definitiu de la seva activitat armada”, resava el titular del diari basc. L’acompanyava un breu escrit que resumia el comunicat d’ETA i les imatges de la declaració. Una intervenció amb la posada en escena habitual del grup terrorista: tres membres vestits de negre, caputxa blanca i txapela, asseguts davant de l’anagrama de la banda i custodiats per les banderes d’Euskadi, Navarra i el Regne de Navarra. Una declaració que recollia les bases de la Conferència per la Pau celebrada el passat dilluns a Sant Sebastià, i que obria un nou temps polític tan sols un mes abans de les eleccions generals del 20N.

Pocs minuts després de publicar-se l’anunci, a les set i sis minuts de la tarda, la web del diari Gara (www.gara.net) estava saturada. Mitjans de comunicació de tot el món, periodistes i ciutadans encuriosits i esperançats n’havien col·lapsat el servidor. No era un comunicat qualsevol. No anunciaven una treva indefinida com la de l’any 1998, tampoc un alto al foc permanent per impulsar un procés democràtic com el del març del 2006; alto al foc que van finalitzar el desembre del mateix any amb l’atemptat a l’aparcament de la terminal T4 de Madrid. Ni tan sols es tractava d’una rectificació de la treva vigent des de principis d’aquest any. Una treva permanent, verificable i general que elevava el compromís d’una banda cada vegada més debilitada. Es tractava de l’últim comunicat d’ETA. Un comunicat i històric: el de l’abandó definitiu de les armes després de 43 anys de lluita terrorista i més de 800 morts. Entre elles, Ernest Lluch, aviat farà 11 anys. Sempre recordaré aquella multitudinària manifestació i aquell manifest final de Gemma Nierga demanant diàleg. Ara, 11 anys després d’aquell “Dialoguen por favor” de la periodista catalana, ETA ha anunciat el principi de la seva fi. Ho ha fet recollint, de manera calcada, el que els demanava la Konferentzia d'Aiete de dilluns, i instat als governs espanyol i francès a obrir un “procés de diàleg” per solucionar les conseqüències conflicte. És a dir, per gestionar la dissolució de la banda i l'entrega de les armes. En definitiva, per consolidar la pau a Euskadi.

Però aquesta tarda, i després d’una estona atrapada al sofà, necessitava participar d’alguna manera d’aquest apassionant moment periodístic més enllà dels 140 caràcters que em permetia el Twitter. Ho necessitava. La meva vocació i passió m’ho demanaven. Era el moment de ressuscitar aquest blog personal. Ara, un cop revifat, torno a desconnectar, encara que sigui per uns instants, mentre espero veure les portades de demà, llegir els especials sobre l'optimista declaració de la banda armada, i escoltar les reaccions i interpretacions d’uns i altres. Uns diran que no entreguen les armes ni es dissolen, altres pensaran en el procés que els espera després de les eleccions del 20N, uns altres criticaran que ETA no ha demanat perdó a les víctimes, i també hi haurà qui reclamarà l'amnistia. Sí, ara falta seure, dialogar i negociar els serrells del final de la violència, però suposo que avui tots valoraran l'anunci d'ETA com un gran pas per la pau. El primer.

20-O. Dia històric.