Dejà vu fet realitat

De petits tots hem jugat alguna vegada a mestres, també a metges, tot imitant els nostres ídols escolars. Suposo que jugant-hi a aquelles edats, algun cop ens imaginàvem de grans donant classes, escribint a la pissarra, posant exàmens i fins i tot renyant. Reconec però, que jo de petita em passava més hores jugant amb les Barbies i els Ponis i si em demanaven què volia ser de gran ho tenia ben clar: ‘perruquera de Barbies’. Com són d’innocents els nens!

No crec que mai tingui un dejà vu en aquest sentit, dubto que demà inauguri una perruqueria per Barbies. Tampoc em posaré mai una bata blanca i un fonendo al coll, encara em convertiria de cop en la pacient a la primera visita. No obstant des de fa unes setmanes sí que he vist com el meu innocent joc de professora ha passat a formar part de la meva realitat actual. No. No he deixat el Màster de TV3, la televisió encara és la meva passió. Però gràcies al MIQTV3 he pogut viure en primera persona la sensació de tenir un grup d’alumnes a davant. La sensació de que t’escolten, o senzillament et senten, de que et fan preguntes que els intentes resoldre, etc. Francament, imposa. Tu allà davant, de peu dret amb els teus papers a la mà per tal de no deixar-te res, i al teu voltant una colla de joves adolescents esperant a que els ensenyis el que pertoca. Per a mi és una sensació estranya, però també molt enriquidora.

I és que el fet de que la meva tasca en aquest projecte de ‘Investiga la investigació’ (Departament d'Ensenyament, Telefònica I+D i TV3) sigui la d’ensenyar, guiar i motivar a una colla de joves per tal de fer un reportatge televisiu m’ha fet reflexionar encara més en la meva professió, o encara futura professió. En la meva vocació, sí. No em cansaria de repetir-ho: la televisió és la meva vocació, això crec que avui ja ho puc assegurar.