Any nou, feina nova

Ja fa uns dies que ha començat el 2010, i de quina manera! I no, no em refereixo pas a que ha començat l’any de la sentència que el Tribunal Constitucional ha d’emetre sobre l’Estatut de Catalunya, ni a l’any que alguns optimistes veticinen que es començarà a sortir de la crisi. Tampoc als distrets mesos electorals que ja estem vivint, amb el continu u contra u entre PSC i CiU, les noves formacions polítiques pro-independència que irrompen en el panorama i la figura del “messies”, en Laporta, que ara resulta que vol ser el nou president de Catalunya. Ni tampoc em refereixo al Barça que, com tot equip de futbol, té dret a perdre encara que als culés no ens agradi. Em refereixo al meu començament d’any, i no pas per narcisisme, però és que quin començament d’any!

Potser ho havia d’haver pensat el dia que em van dir que l’1 de gener em tocava fer guàrdia que això era senyal que seria un any mogudet, però qui m’havia de dir que els Reis Mags em portarien aquests regals!

La setmana de Reis, em van oferir dues feines diferents: una en televisió, l’altra en un gabinet de premsa. Dues feines de condicions molt diferents, no només econòmiques: un contracte per obra i projecte per una banda i un contracte més estable per l’altra. Una feina dinàmica, la de televisió, i una feina més rutinària, la del gabinet de premsa. M’havia de decidir aquella setmana, ho havia de dir el divendres. Però jo ho tenia clar, escoltava les opinions dels pares, la Laia, els amics a qui els hi havia comentat, però ho tenia força clar, només necessitava que algú em digués que la meva decisió era la correcta. Prou difícil és ja prendre una decisió com perquè els meus propers opinin que m’estic equivocant! De fet, hi ha qui ho va opinar, però la decisió era meva i ho tenia clar. Volia fer tele. El mitjà que més m’omple, l’ofici periodístic pel qual més m’he format i lluitat, i ara no podia –ni volia– deixar escapar aquesta oportunitat només per l’estabilitat –professional i econòmica– i la comoditat que m’oferia l’altra proposta. Tinc 25 anys i moltes ànsies per treballar en allò que més m’agrada. Impliqui el que impliqui. Aquest món és així.

Amb la decisió presa i acceptada per la productora que s’encarrega del programa i la cadena que l’emetrà, aquesta mateixa setmana –dijous– he deixat la meva feina de redactora al diari digital de Catalunya eldebat.cat. I al final em va saber greu marxar-ne. Després de quasi 3 mesos hi havia trobat el meu lloc. Però tot indicava que la meva tasca a eldebat.cat no havia de durar gaire més. Dimecres em van trucar d’una agència de publicitat per entrevistar-me. I divendres, nerviosa i tensa després que la productora em truqués per dir-me que potser no començàvem a treballar dilluns perquè la cadena havia parat el projecte sense donar més explicacions, vaig anar a fer l’entrevista amb la veritat per davant. L’entrevista va anar bé i la proposta em va agradar molt. Però quan encara estava en shock per tot plegat i abans d’haver-me de plantejar res seriosament –ja estava fent les meves elucubracions–, em van tornar a trucar de la productora.

Demà començo a treballar com a reportera a Zoom, un espai produït per media3.14 –de mediapro– que emetrà 8tv. Estic contenta, molt contenta. Nerviosa per començar, però molt contenta. Tinc moltes ganes de fer televisió. La meva passió!