Amb C de Canvi climàtic, amb C de cercle viciós

Craaaash! Corredisses, càmeres. Centenars de turistes corren per immortalitzar el moment. Un bloc de gel es desprèn, s’enfonsa sota l’aigua. Silenci. Reapareix. El nou iceberg comença a navegar sense rumb pel fred dulce de glaciar. El Glaciar Perito Moreno, a la Patagònia argentina, és una de les glaceres que està patint els efectes del canvi climàtic. Una esllavissada de glaç que, malauradament, s’està convertint en un nou i diari espectacle natural a l’Argentina.

Coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient (05 de juny), l’ONU ha publicat l’informe ‘Perspectiva global sobre la neu i el gel’ que alerta de les conseqüències que provocarà el desgel de la criosfera terràquia i conclou que ‘només la pèrdua de neu i de les glaceres de les muntanyes asiàtiques afectaria un 40% de la població mundial’. Però aquest és tan sols un dels molts impactes derivats de l’efecte hivernacle i el seu conseqüent escalfament del planeta; perquè, tal com resa l’informe de la ONU, el canvi climàtic és ja un ‘cercle viciós’ en el que un efecte –l’augment de temperatura- comporta l’altre, que alhora impacta de nou sobre el primer. Un canvi climàtic del qual avui se’n parla, i molt, però se’n desconeix la solució, si és que n’hi ha una.

L’any 2004 el científic James Lovelock, autor de l’Hipòtesi Gaia -conjunt de models científics que configuren la Terra com un sistema autorregulat- va publicar l’article ‘L’energia nuclear és l’única solució verda’. Tal com el títol indica, Lovelock postulava l’energia nuclear com a única opció possible al canvi climàtic. Sí, l’energia nuclear es planteja avui com un substitutiu del petroli i una alternativa a la producció d’electricitat. Però mentre que les centrals nuclears no emeten gasos que contribueixen de manera directa a l’efecte hivernacle, si observem tot el procés més enllà dels reactors –des de que s’extreu el combustible de les mines d’urani i es fabrica, el seu transport, la mateixa construcció de les centrals nuclears, o la gestió posterior i enterrament de residus-, descobrim que sí que es produeix una emissió de CO2 i altres gasos contaminants. Però més enllà d’això, encara són molts els detractors de l’energia nuclear –sobretot entre les capes socials no científiques- que miren de reüll les teories alternatives d’aquesta amb la ment fixada en la radioactivitat, els perills i el record d’accidents com el de Txernòbil (1986). Un desastre nuclear del qual encara ara se’n pateixen conseqüències entre la població.

En definitiva, la solució al canvi climàtic continua essent una incògnita avui, una incògnita i un problema. Un problema natural, científic, social, econòmic i també polític. Així, mentre els principals caps d’Estat i de Govern es reuneixen aquests dies a Berlín en la cimera del G-8 per a afrontar, entre altres coses, una solució al canvi climàtic; a Espanya la consciència de les empreses privades vers l’impacte climàtic s’ha convertit ja en un eix de les seves campanyes publicitàries. I és que des de fabricants de formatges fins a empreses constructores venen avui el seu compromís ecològic com un producte més de la seva marca. Però és realment consciència o simplement màrketing?