Confesso...

‘Si tens vocació, tindràs aquesta curiositat universal…’ Això mateix em deia Josep Pernau en una entrevista fa uns dies. Sóc curiosa, molt, a vegades potser massa i tot. Però tinc vocació? Ho pregunto a la meva memòria, ho busco entre els seus racons...

L’estiu del 1992 Barcelona es va situar en el punt de mira del món. Els Jocs Olímpics es celebraven aquí i tots els catalans ho vivíem com una festa. Les Olimpíades van marcar un abans i un després per la ciutat, però Barcelona’92 també va despertar els meus interessos personals. Aquell estiu jo era una innocent criatura en edat de comunió, una nena curiosa pel món que anava d’excursió familiar a Barcelona per viure l’eufòria d’aquells dies. Recordo quan passejàvem pels voltants de l’estadi olímpic i a dalt les piscines Picornell, la gentada que hi havia a la ciutat, etc. Però el que més em va marcar d’aquella jornada va ser el desplegament periodístic que vaig descobrir. La seva tasca em va fascinar. Sí, jo de gran també volia ser periodista.

Des d’aleshores i durant un temps, tenia les coses molt clares, claríssimes: volia ser periodista del Barça. Volia seguir el Barça i en Guardiola arreu. Recordo una vegada que en Guardiola va venir a la Fontana d’Or de Girona a fer una conferència, jo estava emocionadíssima per anar-hi. Vaig convèncer els meus pares perquè em deixessin sortir abans de l’escola i m’hi portessin. Acabada la conferència va iniciar-se un petit torn de preguntes i jo no volia sortir d’allà sense fer-li’n una. Era el meu Guardiola i era la meva oportunitat. Així que després d’una estona em vaig aixecar i ‘Hola, em dic Míriam. Fa estona que et vull preguntar alguna cosa però tot el rato em prenen les preguntes...’ Ell es va posar a riure, l’Arcadi Calzada també, tota la sala, de fet. Nerviosa i eufòrica, li vaig fer la meva pregunta i ell em va contestar molt amablement.

Ara que ja s’acaba el curs, que porto un any d’estudis de periodisme, que miro enrere i busco somrient entre els meus records d’origen, també em confesso. De petita petita, força petita, confonia en Jordi Pujol, en Nuñez i en Gorbatxov! Sabia els seus noms, coneixia la seva existència per la televisió i el que sentia, però suposo que per mi tot eren calvícies. Sort que aviat vaig descobrir la taca al front de Gorbatxov i el vaig descartar del meu peculiar tripartit de calbs, però els altres dos els vaig confondre durant un temps. Baixets, calbs, cabell blanc, mediàtics, sempre amb un escut a la solapa... Descobrir qui era un i l’altre era com jugar a les 7 diferències. Suposo que si ara tingués 6 anys, la meva complicació seria trobar semblances entre en Montilla, en Laporta i en Putin.

I és que les coses canvien però jo encara vull ser periodista!